TORNAR A LA NORMALITAT

Després de 10 dies a NYC, ja torno a ser aquí i és molt extrany com després de tan pocs dies, t'has de tornar adaptar al lloc on has viscut sempre. Al menys jo, 4 dies després, encara em trobo una mica fora de lloc.
.

10 dies (més 7 l'any anterior), donen molt per fer-te una bona idea del que és aquesta ciutat: caòtica, frenètica, consumista, bulliciosa, estressada, bruta...

... acollidora, ociosa, interessant, artística, abrumadora, diversa, cultural i intercultural...

Els primers dies DESCOLOCA, per l'idioma, per la manera de parlar, per les costums, per la ciutat en sí, però un cop fas el "click" tot va rodat. És una ciutat oberta, on tothom va com vol i fa el que vol. Ningú et mira i et ningú jutja.

Espero que no sigui l'última vegada que visito aquesta ciutat, que tot i les coses dolentes, m'encanta!

EL TOUR DE CATALUNYA I ALTRES EFEMÈRIDES

Fa tres anys que el dia del meu aniversari hi ha algun esdeveniment especial, ja sigui per mi o en general. El 9 de juliol del 2007 Woody Allen va iniciar el rodatge de Vicky Cristina Barcelona a la Ciutat Comptal. L'any passat volava per primera vegada cap a Nova York i aquest any li ha tocat el torn al Tour, que ha decidit passar per Cardedeu (a les fotos) i Granollers, entre d'altres localitats.

_

L'última desfilada esportiva que vaig poder presenciar en directe es remonta a l'any 92, durant un petit instant del recorregut de la torxa olímpica al seu pas per Solsona. Jo feia 6è d'EGB i estava allà de colònies. Una tarda vam anar a veure com passava per la carretera del poble.

_

_

_

_

_

_

_

Ah! i se'm oblidava que un altre 9 de juliol, el de l'any 2002, m'enviaven per correu electrònic la nota del treball de pràctiques de final de carrera, i va resultar ser tota una notassa amb un comentari molt positiu per part de la tutora. Potser està malament que jo ho digui, però és que va ser tot un regal d'aniversari ;)

ELLA I ELL

Un altre descobriment musical, musical i cinematogràfic, el duet She & Him. Ella, és la també actriu Zooey Deschanel. Ell, Matt Ward, cantant i compositor.
_

Estic escoltant el seu disc Volume I ara mateix i crec que aquesta noia té una veu molt bonica, tan quan canta com quan parla, i les cançons, d'estil indie, sonen molt bé.

Espero a finals d'aquest mes, quan sigui de nou a la gran ciutat de Nova York, poder seure en una, fresqueta, butaca de cinema i veure una peli que tinc moltes ganes de veure: (500) days of Summer, on Zooey Deschanel n'és la protagonista.

En aquest cas tindré sort, perquè la peli s'estrena el cap de setmana que aterraré a la ciutat. No passarà el mateix amb tantes altres pelis que tinc moltes ganes de veure i que s'estrenaran més endavant.

THE WAY YOU MAKE ME FEEL

24 hores després de saber la notícia de la seva mort, encara se'm fa extrany.

És d'aquelles morts, que no per anunciades, et deixen de sorprendre. I per anunciada, aquesta! Curiosament, fa uns dies em preguntava quan tardaria, però no imaginava que fos tan immediat. Precisament, també em preguntava com afrontaria la quantitat de concerts que li venien a sobre! i per una part, estic contenta que hagi dit el this is it definitiu abans de la gira. Crec que en aquest cas, quan abans, millor per ell.

_
La seva figura forma part indiscutible de la meva infantesa i principis d'adolescència, des del Thriller fins al Black or white. De fet, el primer record que tinc del Michael Jackson em va provocar una espècie de trauma.

Quan era petita, els dissabtes a la tarda acompanyava als meus pares a fer la compra setmanal. Al tornar cap a casa amb el cotxe ja era fosc i quan mirava per la finestra, m'imaginava al Michael Jackson en plan Thriller sortint de darrera les muntanyes, mirant-me... Em feia tanta por que durant molt de temps al anar amb cotxe de nit evitava mirar per la finestra. Me'n recordo com si fos ara! El curiós i extrany és que la banda sonora d'aquesta imatge era un mix entre el mateix Thriller i la cançó dels Cazafantasmas (que ningú em pregunti per què).

Recordo també que quan va començar la seva metamorfosi física, molta gent deia: fa més por ara que abans. I jo pensava... direu el que vulgueu però com a Thriller... Amb el pas dels anys, però, la majoria dels traumes i pors infantils van passant i la veritat és que el seu estat final era tan terrorífic que ni el videoclip del 82 el superava!!

Ara, em queda el dubte de si aquesta persona va arribar a ser feliç en algun moment de la seva vida, fins i tot quan era a dalt de tot. Com a mínim, ens deixa un llegat extraordinari, per la originalitat de la seva figura, per la seva música, per la seva personalitat, per la seva força...

_

...per tot això...

MOLTES GRÀCIES MICHAEL!!

COMPTE AMB EL QUE DESITJES...

... PERQUÈ ES POT FER REALITAT. I sinó que li preguntin a la Coraline.
Va haver d'arribar la Coraline a les pantalles perquè jo pugués tornar a posar els peus en una sala de cinema. Últimament res em valia la pena.

_

Aquesta és una excel.lent opció per tots aquells a qui ens agrada l'animació tipus Pesadilla antes de Navidad. Estèticament és perfecta, molt agradable de veure i realment entretinguda.

_

La seguent d'animació no sé si serà una tal Mary & Max, que no tinc ni idea de què va però sembla pintar bé.

VACANCES!!!!!!!!!

Per fi s'ha acabat el curs!!! quines ganes hi havia! Entre la calor i el cansament acumulat, aquests últims dies s'han fet realment feixucs.

Ha sigut un dia especial, amb dances, cançons, gelats i molts comiats.

Ara queden 4 dies exactes de feina sense nens i després ja em podré concentrar en la segona part del meu viatge a NYC.

Aquest cop seran 10 dies que espero que siguin com a mínim tan profitosos com els de l'any passat i que tot vagi igual de bé. Com a màxim, espero poder fer tot el que no vaig poder l'altra vegada i passar-m'ho encara millor!

_

Nova York... ens veiem de nou d'aquí 3 setmanes!

RED BUBBLE

Navegant per la xarxa, vaig trobar fa unes setmanes una web anomenada http://www.redbubble.com/
Cada cop que passo per la web, diverses fotografies criden sempre la meva atenció.

Més que els paisatges, m'agraden especialment les imatges que retraten moments de la vida quotidiana, donant especial atenció a la gent o a simples icones que ens envolten, com una tassa de cafè, i que de vegades passen desapercebudes...

Hi ha imatges que no saps ben bé per què, però t'enganxen. N'hi ha d'altres, en canvi, que saps que són especialment boniques però que no t'arriben més enllà. És aquí on rau, suposo, la subjectivitat de l'art en sí i la personalitat de cadascú.

_

















La imatge d'un nen vista des d'una superfície aquosa, un nen fent volar un estel o un globus, una noia llegint un llibre d'on surten les imatges descrites, un vagó de metro ple de gent molt diversa o dos peus arrebossats de sorra en una platja solitària.

Totes aquestes són imatges, reals o amb un punt de ficció imaginativa que es poden trobar en aquesta web.

_

Web molt recomanable!

MEDIOCRE??

Gairebe 3 mesos sense escriure al blog. El cert és que aquestes darreres setmanes han estat esgotadores tan per la feina com per l'extrema calor dels últims dies.

_

Una de les coses que fan més passables aquestes últimes jornades és el meu darrer descobriment musical:

http://www.myspace.com/ximenamusic

SI FA AIXÒ ESTANT SOBRIA...

Encara estic tocada pel nou videoclip de la Pink. Sober és la cançó, i en ella hi ha un moment on es veu la Pink fent-s'ho... amb ella mateixa!! i no em refereixo ella sola, sinó amb una altra Pink! Efectes de l'embriaguesa o una autoestima fora de mida? Com a mínim és curiós de veure.

.

És potser aquesta cançó la que semblava assajar aquell 14 de juliol passat en un restaurant de Nova York, on estava asseguda en una taula just davant de la que estava jo. Sola, amb uns cascos posats i repassant una llibreta...

.

Nou disc amb el que segueix la líniea de no deixar indiferent ningú.

LA NORAH AMANSA LES FERES

Atabalada amb l'enrenou que fan els nens i nenes dels que sóc tutora he decidit provar la tècnica de la relaxació. Diuen que la música amansa les feres, no?

D'entre la música que jo tinc a casa meva, la més adequada per aquests moments em va semblar la Norah Jones, ja que el Café del mar i semblants no em semblen gaire per nens i nenes de 6 anys.

.

Doncs bé, el cas és que durant aquesta setmana els he posat cançons de la Norah Jones, a les 3 de la tarda quan entren i a les 5 menys 10 abans d'anar cap a casa. El resultat ha estat força bo. La veritat és que a alguns els semblava una mica extrany i sel's escapava fins i tot el riure. Però a mida que passaven els dies hi anaven trobant el "gustillo" i, a part de relaxar-se (que d'això es tractava), ja només entrar a les tres ja em preguntaven: Ara toca la relaxació, oi?

Probaré de trobar música clàssica o alguna altra alternativa a la Norah però de moment veig que em funciona prou bé.

EL TEMPS PASSA... PER TOTS

Navegant per diferents blogs que m'han cridat l'atenció últimament, n'he trobat un molt interessant de fotografia anomenat: http://everyphototellsastory.blogspot.com/. Allà he topat amb la crua realitat: el temps passa per tothom, fins i tot per l'estupenda Barbie.

.

Aquests dies sentia als mitjans la notícia del 50 aniversari d'aquest personatge, però fins que no he vist la fotografia no m'ho he acabat de creure.

.

S'ha de dir que els porta prou bé! sobretot tenint en compte que sembla no haver cedit al botox ni a la cirurgia... No tothom sap envellir i com a mostra només cal fixar-se en algunes stars de Hollywood, que no poden ni somriure d'estirada que tenen la cara... és una llàstima... bé potser no hauria d'opinar fins que no arribi a la seva edat!

.

En fi, sigui com sigui, MOLTES FELICITATS!!

.

AND THE OSCAR FINALLY GOES TO...

Després 6 nominacions fallides als Oscar (amb 33 anys), per fi Kate Winslet se'l ha endut.

Guanyar un Oscar no et fa ni millor ni pitjor, però no deixa de ser un reconeixement a l'esforç per fer una feina ben feta (bé, no sempre...)

Crec que la primera peli de Kate Winslet que vaig veure va ser Sentido y Sensibilidad i des d'aleshores es va convertir en una de les meves actrius preferides, per no dir la que més.

Després van ser Criaturas Celestiales, Hamlet, Jude... només em va quedar La corte del Rei Arturo i perquè no va haver manera de trobar-la (en aquella època encara no hi havia internet). I a l'any 1997 va arribar Titanic, que com a mínim va situar el seu nom al mapa, però ser la protagonista d'una superproducció com aquella penso que no la va afavorir massa, de fet les seves següents feines van passar sense pena ni glòria: Hideous Kinky, Holly Smoke, Quills, Enigma, Iris (4ª nominació al Oscar)...

.

Però com que tot el que ha d'arribar, arriba tard o d'hora, van aparèixer Eternal Sunshine of the Spotless Mind, Finding Neverland, Little Children, The Reader (per la que finalment ha guanyat l'Oscar) i Revolutionary Road. Reconegudes totes elles tan per la pel·lícula en sí com per la feina d'ella.

.

Tota una actriu que per fi s'ha endut el reconeixement que mereix. Veurem a partir d'ara què ens depara la seva filmografia.

NEIX VELL... MOR JOVE

Més d'una vegada m'ha passat pel cap com seria la vida si a mesura que passen els anys ens anéssim fent cada cop més joves. Aquesta inquietud té ja la seva peli: El curioso caso de Benjamin Button.

Dues hores i tres quarts de pel·lícula que jo hauria deixat en dos hores, prescindint del pas del protagonista per la Guerra, el remolcador... que si bé formen part de la vida de Benjamin Button, crec que no són imprescindibles pel que vol transmetre la història.

L'autèntic fil conductor és la relació del protagonista amb l'entorn i la història d'amor amb Daisy, que és d'aquelles que es recordaran durnant molt de temps, així com la majoria de les històries d'amor impossible.

La connexió entre els dos personatges s'estableix ja quan el personatge de Cate Blanchet és només una nena i ell és un vell decrèpit. Evoluciona fins que els dos personatges coincideixen en edat i acaba quan ell és un nadó i ella una dona gran que se'l estima i el protegeix com si fos... com només ella podria fer-ho.

Gran part del mèrit d'aquesta pel·lícula recau en el maquillatge (i efectes visuals). Veure al Brad Pitt de quan tenia 20 anys és gairebé més bèstia que veure'l com si en tingués 80.

Tot i la llargada de la peli i la seva relativa lentitud, el cert és que passa molt bé. Resulta molt entretinguda i interessant.

Val la pena.

QUÈ HAURIA SIGUT DE JACK I ROSE SI HAGUESSIN SEGUIT JUNTS?

Una de les possibles respostes bé podria ser ...

Tots o gairebé tots alguna vegada ens em preguntat si la vida que portem és la que volem realment, si podríem "aspirar" a alguna cosa millor o si allò que sempre hem desitjat podria arribar a ser una realitat.

April i Frank, els dos protagonistes, se senten "especials". Especials per ser una parella jove americana als anys 50 que busca alguna cosa més que l'estabilitat familiar i laboral. Tot i això, no se sap ben bé com, acaben atrapats en aquesta vida rutinària i aburrida de la que no volien saber res.

La peli és contundent des del primer moment, amb un pròleg que deixa clara la naturalesa de la història. T'identifiques amb els personatges en un primer moment, sobretot amb el de Kate Winslet, però a mesura que avança la pel·lícula penses: val la pena tan patiment per cumplir un somni??

Ara ve la meva visió més personal: crec que és molt lícit que aquestes dues persones tinguin aspiracions més enllà de la rutina diària i crec que és molt valent anar a per elles sense tenir por, però segons avança la història tens la sensació que el personatge de Kate Winslet és una insatisfeta crònica. Tens la sensació que només estima al seu marit quan aquest respon als seus desitjos. Quan ell va en la mateixa direcció que ella, tot és amor i joia; quan ell mostra certs dubtes, aleshores és un inútil fracasat...

Què hagués passat si hagués pogut materialitzar el seu somni? n'hagués tingut prou? hagués satisfet les seves expectatives? no hauria acabat trobant a faltar les comoditats? no s'hagués acabat convertint en rutinaria també???

Ah! i una altra pregunta que em ve al cap: no és un tòpic pensar en París com el paradís ideal per dur una vida emocionant? April i Frank viuen a Connecticut i ell treballa a Nova York (si no vaig errada). No és Nova York una ciutat plena d'oportunitats també???? cal anar fins a Paris????

En fi. Sigui com sigui estic parlant d'una pel·lícula d'aquelles que et deixen "a gust" quan surts del cinema, que et deixen tocat perquè et fan pensar i replantejar moltes coses, i tan Kate Winslet (per variar) com Leonardo DiCaprio estan molt i molt bé en els seus papers.

Molt recomanable.

QUIET

Sóc mestra, i cada dia batallo perquè els meus alumnes de 6 i 7 anyets s'estiguin una mica quiets a les seves cadires i parin una mica d'atenció a les coses que els explico. És molt frustrant que gran part dels nens d'avui en dia siguin incapaços d'estar un determinat espai de temps quiets, potser perquè com que molts d'ells gasten el seu temps lliure asseguts davant la pantalla d'un ordinador o videojoc, després necessiten desfogar-se... Són nens, petits, i és normal que vulguin moure's, córrer, jugar... però, és demanar massa que s'estiguin una estoneta quiets???

Des de fa un parell de dies, aquesta paraula, quiet, em fa sentir una mica culpable; culpable de renyar algun alumne perquè es mou més del compte...

El protagonista del llibre que acabo de llegir és el mateix fill de l'autor, en Lluís (també conegut com Llullu). En Llullu va néixer amb una greu encefalopatia que ni els metges poden encara definir. No es pot ni moure ni parlar ni expressar-se... etc.

Normalment són els nens i nenes que aprenen dels adults o altres persones del seu voltant, però en casos com el del Llullu sembla que hi ha infants que han arribat al món més perquè s'aprengui d'ells que no pas a la inversa. Per aprendre a conviure amb una persona amb necessitats molt diferents a les nostres, per aprendre a valorar el que tenim i donem per suposat que hem de tenir, per aprendre a tenir més paciència, per aprendre a gaudir de les petites coses, per empatitzar...

A veure, no fotem. Com diu Màrius Serra, l'autor del llibre i pare del Lluís, ell donaria el que fos perquè el seu fill fos com la resta; que pugués córrer, parlar, jugar, ballar... no és un avantatge tenir un fill amb aquest tipus de problemàtica, però com en moltes d'altres circumstàncies, amb el que tenim hem de "jugar" i tirar endavant.

Em fa una mica de por parlar d'un tema com aquest, ja que jo no convisc amb cap Llullu. La meva única experiència amb nanos com el Lluís va ser farà uns sis anys en unes colònies de tres dies amb nois i noies d'una escola d'educació especial de Barcelona. I el que sí que puc dir, és que no sé ben bé com, però notes la gratitud i l'alegria d'aquelles persones cap a tú per l'ajuda i el temps que els dediques.

El llibre, doncs, és un recull de les vivències quotidianes del Llullu i la seva família en els últims 8 anys, explicades pel seu pare amb complicitat, comprensió, tendresa, impotència, ràbia... però també amb molts tocs d'ironia i humor, que fan d'aquest de Quiet una lectura més que recomanada.

BENVINGUTS AL BLOG D'UNA PELICULERA

Tal i com podeu deduir del nom del blog sóc una persona a qui li agrada veure pelis... excepte el terror, la ciència ficció i les fantasmades carregades d'efectes i violència, es pot dir que m'agrada una mica de tot.

.

Pel que fa al nom del blog, no l'he inventat jo. Quan era adolescent, al germà d'una amiga meva se li va acudir el mote d'Elis Pelis, degut al meu deliri per algunes pel·lícules. El nom, lluny de fer-me ràbia o desagradar-me, sempre el vaig portar amb molt d'orgull! tant, que ara he decidit treure'l del bagul dels records i posar-lo com a títol del meu blog.

.

De totes maneres, no només de pelis viu servidora, així que també deixaré caure per aquí altres coses que no tenen perquè estar relacionades amb el cinema.

.

En fi, ja ens anirem llegint, espero...

.

FINS AVIAT!!