QUIET

Sóc mestra, i cada dia batallo perquè els meus alumnes de 6 i 7 anyets s'estiguin una mica quiets a les seves cadires i parin una mica d'atenció a les coses que els explico. És molt frustrant que gran part dels nens d'avui en dia siguin incapaços d'estar un determinat espai de temps quiets, potser perquè com que molts d'ells gasten el seu temps lliure asseguts davant la pantalla d'un ordinador o videojoc, després necessiten desfogar-se... Són nens, petits, i és normal que vulguin moure's, córrer, jugar... però, és demanar massa que s'estiguin una estoneta quiets???

Des de fa un parell de dies, aquesta paraula, quiet, em fa sentir una mica culpable; culpable de renyar algun alumne perquè es mou més del compte...

El protagonista del llibre que acabo de llegir és el mateix fill de l'autor, en Lluís (també conegut com Llullu). En Llullu va néixer amb una greu encefalopatia que ni els metges poden encara definir. No es pot ni moure ni parlar ni expressar-se... etc.

Normalment són els nens i nenes que aprenen dels adults o altres persones del seu voltant, però en casos com el del Llullu sembla que hi ha infants que han arribat al món més perquè s'aprengui d'ells que no pas a la inversa. Per aprendre a conviure amb una persona amb necessitats molt diferents a les nostres, per aprendre a valorar el que tenim i donem per suposat que hem de tenir, per aprendre a tenir més paciència, per aprendre a gaudir de les petites coses, per empatitzar...

A veure, no fotem. Com diu Màrius Serra, l'autor del llibre i pare del Lluís, ell donaria el que fos perquè el seu fill fos com la resta; que pugués córrer, parlar, jugar, ballar... no és un avantatge tenir un fill amb aquest tipus de problemàtica, però com en moltes d'altres circumstàncies, amb el que tenim hem de "jugar" i tirar endavant.

Em fa una mica de por parlar d'un tema com aquest, ja que jo no convisc amb cap Llullu. La meva única experiència amb nanos com el Lluís va ser farà uns sis anys en unes colònies de tres dies amb nois i noies d'una escola d'educació especial de Barcelona. I el que sí que puc dir, és que no sé ben bé com, però notes la gratitud i l'alegria d'aquelles persones cap a tú per l'ajuda i el temps que els dediques.

El llibre, doncs, és un recull de les vivències quotidianes del Llullu i la seva família en els últims 8 anys, explicades pel seu pare amb complicitat, comprensió, tendresa, impotència, ràbia... però també amb molts tocs d'ironia i humor, que fan d'aquest de Quiet una lectura més que recomanada.