AND THE OSCAR FINALLY GOES TO...

Després 6 nominacions fallides als Oscar (amb 33 anys), per fi Kate Winslet se'l ha endut.

Guanyar un Oscar no et fa ni millor ni pitjor, però no deixa de ser un reconeixement a l'esforç per fer una feina ben feta (bé, no sempre...)

Crec que la primera peli de Kate Winslet que vaig veure va ser Sentido y Sensibilidad i des d'aleshores es va convertir en una de les meves actrius preferides, per no dir la que més.

Després van ser Criaturas Celestiales, Hamlet, Jude... només em va quedar La corte del Rei Arturo i perquè no va haver manera de trobar-la (en aquella època encara no hi havia internet). I a l'any 1997 va arribar Titanic, que com a mínim va situar el seu nom al mapa, però ser la protagonista d'una superproducció com aquella penso que no la va afavorir massa, de fet les seves següents feines van passar sense pena ni glòria: Hideous Kinky, Holly Smoke, Quills, Enigma, Iris (4ª nominació al Oscar)...

.

Però com que tot el que ha d'arribar, arriba tard o d'hora, van aparèixer Eternal Sunshine of the Spotless Mind, Finding Neverland, Little Children, The Reader (per la que finalment ha guanyat l'Oscar) i Revolutionary Road. Reconegudes totes elles tan per la pel·lícula en sí com per la feina d'ella.

.

Tota una actriu que per fi s'ha endut el reconeixement que mereix. Veurem a partir d'ara què ens depara la seva filmografia.

NEIX VELL... MOR JOVE

Més d'una vegada m'ha passat pel cap com seria la vida si a mesura que passen els anys ens anéssim fent cada cop més joves. Aquesta inquietud té ja la seva peli: El curioso caso de Benjamin Button.

Dues hores i tres quarts de pel·lícula que jo hauria deixat en dos hores, prescindint del pas del protagonista per la Guerra, el remolcador... que si bé formen part de la vida de Benjamin Button, crec que no són imprescindibles pel que vol transmetre la història.

L'autèntic fil conductor és la relació del protagonista amb l'entorn i la història d'amor amb Daisy, que és d'aquelles que es recordaran durnant molt de temps, així com la majoria de les històries d'amor impossible.

La connexió entre els dos personatges s'estableix ja quan el personatge de Cate Blanchet és només una nena i ell és un vell decrèpit. Evoluciona fins que els dos personatges coincideixen en edat i acaba quan ell és un nadó i ella una dona gran que se'l estima i el protegeix com si fos... com només ella podria fer-ho.

Gran part del mèrit d'aquesta pel·lícula recau en el maquillatge (i efectes visuals). Veure al Brad Pitt de quan tenia 20 anys és gairebé més bèstia que veure'l com si en tingués 80.

Tot i la llargada de la peli i la seva relativa lentitud, el cert és que passa molt bé. Resulta molt entretinguda i interessant.

Val la pena.

QUÈ HAURIA SIGUT DE JACK I ROSE SI HAGUESSIN SEGUIT JUNTS?

Una de les possibles respostes bé podria ser ...

Tots o gairebé tots alguna vegada ens em preguntat si la vida que portem és la que volem realment, si podríem "aspirar" a alguna cosa millor o si allò que sempre hem desitjat podria arribar a ser una realitat.

April i Frank, els dos protagonistes, se senten "especials". Especials per ser una parella jove americana als anys 50 que busca alguna cosa més que l'estabilitat familiar i laboral. Tot i això, no se sap ben bé com, acaben atrapats en aquesta vida rutinària i aburrida de la que no volien saber res.

La peli és contundent des del primer moment, amb un pròleg que deixa clara la naturalesa de la història. T'identifiques amb els personatges en un primer moment, sobretot amb el de Kate Winslet, però a mesura que avança la pel·lícula penses: val la pena tan patiment per cumplir un somni??

Ara ve la meva visió més personal: crec que és molt lícit que aquestes dues persones tinguin aspiracions més enllà de la rutina diària i crec que és molt valent anar a per elles sense tenir por, però segons avança la història tens la sensació que el personatge de Kate Winslet és una insatisfeta crònica. Tens la sensació que només estima al seu marit quan aquest respon als seus desitjos. Quan ell va en la mateixa direcció que ella, tot és amor i joia; quan ell mostra certs dubtes, aleshores és un inútil fracasat...

Què hagués passat si hagués pogut materialitzar el seu somni? n'hagués tingut prou? hagués satisfet les seves expectatives? no hauria acabat trobant a faltar les comoditats? no s'hagués acabat convertint en rutinaria també???

Ah! i una altra pregunta que em ve al cap: no és un tòpic pensar en París com el paradís ideal per dur una vida emocionant? April i Frank viuen a Connecticut i ell treballa a Nova York (si no vaig errada). No és Nova York una ciutat plena d'oportunitats també???? cal anar fins a Paris????

En fi. Sigui com sigui estic parlant d'una pel·lícula d'aquelles que et deixen "a gust" quan surts del cinema, que et deixen tocat perquè et fan pensar i replantejar moltes coses, i tan Kate Winslet (per variar) com Leonardo DiCaprio estan molt i molt bé en els seus papers.

Molt recomanable.