Des de fa un parell de dies, aquesta paraula, quiet, em fa sentir una mica culpable; culpable de renyar algun alumne perquè es mou més del compte...
El protagonista del llibre que acabo de llegir és el mateix fill de l'autor, en Lluís (també conegut com Llullu). En Llullu va néixer amb una greu encefalopatia que ni els metges poden encara definir. No es pot ni moure ni parlar ni expressar-se... etc.A veure, no fotem. Com diu Màrius Serra, l'autor del llibre i pare del Lluís, ell donaria el que fos perquè el seu fill fos com la resta; que pugués córrer, parlar, jugar, ballar... no és un avantatge tenir un fill amb aquest tipus de problemàtica, però com en moltes d'altres circumstàncies, amb el que tenim hem de "jugar" i tirar endavant.
Em fa una mica de por parlar d'un tema com aquest, ja que jo no convisc amb cap Llullu. La meva única experiència amb nanos com el Lluís va ser farà uns sis anys en unes colònies de tres dies amb nois i noies d'una escola d'educació especial de Barcelona. I el que sí que puc dir, és que no sé ben bé com, però notes la gratitud i l'alegria d'aquelles persones cap a tú per l'ajuda i el temps que els dediques.
El llibre, doncs, és un recull de les vivències quotidianes del Llullu i la seva família en els últims 8 anys, explicades pel seu pare amb complicitat, comprensió, tendresa, impotència, ràbia... però també amb molts tocs d'ironia i humor, que fan d'aquest de Quiet una lectura més que recomanada.
